PAPÀ FOU UN SUPERHEROI

El pare naix en el 1956, pertany a les primeres generacions de la dictadura. Un tropell de joves que van voler canviar aquell món de foscor, silenci i por. Un camí d’esperança i de possibilitats hi havia per traçar; l’energia del canvi la trobarien en un nou esperit revolucionari. Ell va trobar així la seua identitat: fent de la contestació el seu credo.

 

El fill va créixer entre pamflets, pancartes i pegates, amb un model paternal disposat a trencar qualsevol motle estipulat. La passió porta a l’excés, aquell xiquet va rebutjar aquest excés fortament. Va créixer prenent al seu pare per un cretí.

 

Els anys van passar sacsejant-los per diversos camins fins a portar-los a treballar junts a l’empresa familiar. Es retroben en un present idíl·lic: passar-se el testimoni. Però el pare ja no és aquell hippie revolucionari, amb botes de militar, camisa de flors i cabells llargs. El fill se’n cabota en veure’l sense èxit. El passat gloriós del pare no és més que passat.

 

El xoc d’interessos, de necessitats, de principis, de desitjos en la realitat política laboral actual és tal que genera un terratrémol entre ells. El fill se sent perdut des que no reconeix en el pare els principis que l’identifiquen. Acceptar la incoherència entre discurs i acció és, al remat, com deixar de creure en el pare Noel.
 
Un terratrémol tan gran que farà tremolar l’enllaç més primitiu, el del pare i fill.